El conductor de l’autobús

Tinc moto, sí, sóc una persona afortunada. O no, qui sap. Visc allunyada de la societat, la qual cosa va fer als meus pares comprar-me una motocicleta als 14 anys, genial! Tinc disset i encara porto la meva 49 cc amb orgull.
No obstant, ahir vaig haver d’anar amb autobús perquè havia quedat. Però, una cosa estranya em va succeir, la meva línia d’autobús, amb un recorregut d’una hora i vint minuts, comença a la meva urbanització privilegiada i acaba a un barri amb un ambient molt diferent. Feia temps que no voltava per aquelles zones, plenes d’immigrants, de gent amb problemes econòmics, de joves amb més problemes dels que jo mateixa puc arribar a imaginar-me, gent de la meva edat treballant 14 hores al dia, etc…
Què vaig fer? Trucar la meva amiga, anul•lar la cita, i quedar-me a l’autobús fins al final, va ser al•lucinant!
Al principi, estava sola, clar, era Sant Esteve, però a mesura que avançava, anaven pujant persones grans (més aviat adinerades), i em feien companyia, bones paraules i desitjos de bon any nou. Parlaven en català, de la mateixa manera que jo. El conductor no es va immutar, simplement saludava educadament i amb un somriure tothom qui entrava. Un grup de noies joves, de la meva edat, entraren després, suposo que anaven al centre de la ciutat, totes arregladetes, no paraven de fer soroll i discutir-se per la roba que s’havien posat. Semblava ridícul, però era real. Així doncs, entre persones grans, i joves coneguts de vista, anava passant el temps del meu viatge.
Vet aquí el canvi, l’idioma de l’autobús era ara castellà, havia pujat gent gran, però ara eren molt diferents als que hi havia al principi. També em saludaren, i vaig decidir deixar seient a un home que semblava força marejat, i anava carregat de regals. De sobte, un noi, una mica més gran que jo, pujar, vestit de pintor, a l’autobús. Està parlant pel mòbil, discuteix amb algú, només puc escoltar que diu “Ni el puto día de Navidad pudo tener un poco de paz en mi familia, no me esperéis en dos días”. Em quedo parada, no sé que fer, com mirar-lo… Em sento malament, segurament viu a la mateixa ciutat que jo i considero que està a anys llum de mi. Els meus problemes deuen semblar-li bromes realment estúpides… Ell s’acaba baixant abans que jo, possiblement a un parc en el què si m’hi trobés sola arrencaria a córrer.
M’he quedat trasbalsada. Hem arribat al final, ja ho veig, ja ho sento, ja ho oloro, aquest barri, aquest barri amb gent tan diferent a la que veig cada dia, però amb unes històries que de ben segur són interessants, i no tenen res a veure amb el color del cotxe que triem per anar al viatge de cap d’any…
El conductor, prudent, em mira i em diu: “Hemos llegado, guapa”. Sí, ho sap, em pregunta com és que he fet tot el recorregut, que hi havia maneres més ràpides d’arribar fins allà. No dic res, baixo de l’autobús. És el moment de fer-se un piti. I pensar.
I en tornar a l’escola, no podré explicar això a ningú, no podré dir a les meves amigues que vaig cancel•lar una tarda amb elles per observar a gent que ni em va ni em ve… Crec que estan equivocades, aquesta gent ens va i ens ve, i molt. Només espero que algun dia algú pugui explicar-me perquè la societat és tan diferent i perquè em sento com una merda quan comparo.

Cendres de la infància

Sóc una adolescent, sí. Tinc poca idea d’escriure, també. Avui em proposo constància en els meus projectes i demà passo de tot, sovint. Em crec el centre del món i faig dels meus problemes una catàstrofe. Fumo, em mossego les ungles i menjo xocolata d’amagat. Continuo sentint passió pels videojocs, els puzles i les casetes de nines. Dia rere dia acumulo la ràbia contra els meus pares. Compto les calories, les cigarretes, i els gots d’aigua que em foto cada dia. Quan estic nerviosa em mossego els llavis. Demà tinc un examen i no estic estudiant.

No obstant això, escric. Escric des de fa molt temps, però fa més temps que llegeixo blocs a diari, blocs d’adults i de no tan adults. Sé que és una tasca que comporta sacrifici i constància, però tanmateix sé que puc fer-ho. Vull demostrar a les generacions adultes que encara queden persones com jo, que escrivim, sentim, pensem, i ens manifestem a través de l’art de la lectura i l’art d’escriure. Com a molts joves, m’agrada llegir, i formo part d’un cercle “cultural” de la meva ciutat.

Escric un blog perquè m’agradaria aprendre a compartir virtualment els meus sentiments, que m’acompanyen dia a dia i que mai trobo la manera de fer-los sortir a l’exterior per tal que tinguin el seu espai, ja que sembla que no tenen cabuda dins meu perquè constantment sento que no caben tantes emocions dins el meu cos. Considero l’adolescència una etapa protagonitzada pel descobriment de sensacions úniques, les quals plasmar en paraules requereix una tasca difícil de concentració i imaginació.

I, per anar-me presentant, la meva filosofia gira entorn una premissa, “La vida més petita val mil vegades més que la nació més gran mai trobada”.

Espero que poc a poc aquest blog vagi enganxant seguidors, com molts ja m’han enganxat a mi.

Fins demà!

Hello world!

Welcome to WordPress.com. This is your first post. Edit or delete it and start blogging!